http://www.educaciontrespuntocero.com/accesibilidad/apps-alumnos-dificultades-especificas-aprendizaje-dea/25080.html
divendres, 27 de març del 2015
dijous, 25 de desembre del 2014
divendres, 21 de novembre del 2014
L'ENSENYAMENT DE LA ORTOGRAFIA
Com ensenyem la ORTOFRAFIA?
AQUÍ ens en dónen les claus.
Es dediquen moltes hores de classe a l’ensenyament de les normes
ortogràfiques, però els resultats no milloren. Exercicis mecànics com
omplir els buits de les paraules i col·locar accents, sobre els quals ha
pivotat sovint l’aprenentatge de l’ortografia a les escoles i
instituts, resulten no inútils, però sí insuficients. “De poc serveixen
aquestes activitats si no es posen en pràctica escrivint”, constata
Jordi Balcells, autor del document Orientacions pràctiques per a la millora de l’ortografia, presentat
pel departament d’Ensenyament com un dels primers passos per renovar
l’ensenyament de l’ortografia i, per tant, millorar-ne els resultats.
Analitzant els resultats dels darrers anys de les proves d’avaluació de competències bàsiques de Quart d’ESO, Ensenyament ha comprovat que, a diferència de la majoria d’àmbits, el conjunt d’alumnes no aconsegueix millorar el seu domini de l’ortografia, i segueix cometent en alguns casos faltes flagrants. És per això que la Generalitat ha optat per elaborar i difondre aquest document, unes orientacions pràctiques per a què els docents les incorporin a les classes.
Les estratègies aprofundeixen sobretot en noves metodologies que vagin més enllà de les activitats mecàniques i creïn “contextos d’escriptura i lectura pròxim als interessos de l’alumnat”. És a dir, intentar que el que és una matèria aparentment avorrida susciti un major interès entre els estudiants. Així s’expressa també Marta Milian, professora emèrita de Didàctica de la Llengua a la UAB i coautora del llibre L’ensenyament de l’ortografia: “Per si sola és molt avorrida, però l’ortografia lligada a l’expressió per comunicar-te amb un altre no ho és, per exemple, com tampoc no és avorrit fer jocs específics”, constata. Segons el seu parer, la motivació és “essencial”.
Altres aspectes que el document proposa adoptar són l’atenció a la diversitat, l’autoavaluació o la major coordinació del professorat. “S’ha demostrat que l’ensenyament estàndard no solament no fa progressar els qui tenen més necessitats, sinó que avorreix als qui en saben més”, recorda Jordi Balcells, que creu que seria bo adaptar exercicis per a diferents nivells dins la mateixa aula. En aquest sentit també cal tenir en compte que un 86% dels alumnes aprenen ortografia principalment a través de la memòria visual, però hi ha un 11% que ho fa per l’auditiva i la resta (6%) per altres sentits.
L’informe de la Generalitat no distingeix entre llengua catalana i castellana perquè considera que estan interrelacionades. “Els resultats de català i castellà en les proves de competències bàsiques solen evolucionar de manera similar, i els alumnes també solen tenir nivells semblants en una i altra llengua”, justifica Teresa Pijoan, secretaria general de Secundària. El tipus de faltes que es cometen, segons el document, també se solen compartir, i són principalment la mala accentuació -gairebé en la meitat dels casos-, la confusió de grafies i la puntuació defectuosa, és a dir, posar punts i comes de manera desordenada.
El que no aborda el document, tot i que ha estat en el punt de mira en els darrers anys, és el possible empitjorament del nivell ortogràfic a causa de l’ús de sistemes de missatgeria com els SMS o el Whatsapp, en els quals es tendeix a escurçar paraules i frases i a tenir poca cura en els detalls. Segons Balcells, “aquest és un tòpic que no se sosté i que ja ha estat rebatut per informes com el del Consell Nacional d’Investigacions Científiques francès“, que constaten que la bona o mala ortografia no depèn de l’ús d’aquests canals. Balcells considera que no es pot barrejar el llenguatge informal dels SMS amb si s’aprèn bé l’ortografia a classe.
En això hi coincideix Milian, tot i que potser discrepa del departament pel que fa a la importància que es dóna a l’ortografia. “Li donem una rellevància excessiva en relació a altres paràmetres de l’expressió escrita”, considera. En la seva opinió actualment es treballa massa la vessant “superficial” de l’escriptura -caligrafia, puntuació, presentació…- i no tant elements com la coherència o el contingut darrere els textos: “sovint es desvaloritza la idea de que escrivim per a algú, amb alguna intenció”.
1. Canviar la metodologia
Es considera fonamental superar els exercisis mecànics i descontextualitzats. Per això, Balcells proposa nombroses activitats que tenen una finalitat més concreta i que són més propers a l’alumne. Destaquen les traduccions (permet comparar semblances entre llengües), les bitàcores (resums i repassos de les faltes de cada alumne al llarg del curs), els dictats (cita multitud de variants del dictat, algunes de col·laboratives), les converses metagràfiques (parlar entre dos alumnes o amb el mestre sobre els errors comesos i resoldre’ls) o la pròpia escriptura (“a escriure s’aprèn escrivint”, resumeix).
2. Atenció a la diversitat
Cal diversificar les activitats per a què els alumnes, que tenen diferents maneres d’aprendre, puguin trobar la que més els convé. El document conclou que es poden distingir quatre nivells de domini de l’ortografia -novell, aprenent, avançat i expert-, i que en la mesura del possible s’hauria de garantir a l’aula que els alumnes aprenguessin en funció de la seva situació en aquesta escala. La personalització en l’educació -en qualsevol àmbit- és considerada un valor.
3. Correcció diversa
Balcells també proposa superar el model de correció tradicional, que sovint consisteix en comptar les faltes i posar una nota. En aquest sentit, considera que hi ha modalitats diverses per fer més significativa la correcció per a l’alumne. Aquí hi entren l’autocorrecció, la correcció per parelles, per petits grups… Que també serveixen per alliberar el mestre de la càrrega d’haver de corregir desenes d’escrits.
4. Avaluació diversa
En la mateixa línia que la correcció, el document també assenyala l’avaluació com un procés clau per a què l’alumne prengui consciència del que està aprenent. I destaca mètodes avaluatius que van des de l’individual fins a l’avaluació en grup o la pròpia autoavaluació.
5. Cooperació entre professors
Com que la majoria d’errades es reprodueixen de manera similar tant en castellà com en català, Balcells considera important establir un diagnòstic, “un acord sobre les errades”, que permeti detectar-les i treballar-les de forma semblant en totes dues llengües. Per a això cal cooperació entre el professorat de les matèries. Com ja s’ha dit anteriorment, el 50% de les faltes són d’accentuació, i la resta principalment de grafies i puntuació.
AQUÍ ens en dónen les claus.
L’ensenyament de l’ortografia necessita una renovació
La Generalitat detecta l'ortografia com una de les principals mancances en les competències bàsiques de l'ESO i presenta un document amb una sèrie d'orientacions per als docents per a solventar-ho-
Foto: PDPics
Analitzant els resultats dels darrers anys de les proves d’avaluació de competències bàsiques de Quart d’ESO, Ensenyament ha comprovat que, a diferència de la majoria d’àmbits, el conjunt d’alumnes no aconsegueix millorar el seu domini de l’ortografia, i segueix cometent en alguns casos faltes flagrants. És per això que la Generalitat ha optat per elaborar i difondre aquest document, unes orientacions pràctiques per a què els docents les incorporin a les classes.
Les estratègies aprofundeixen sobretot en noves metodologies que vagin més enllà de les activitats mecàniques i creïn “contextos d’escriptura i lectura pròxim als interessos de l’alumnat”. És a dir, intentar que el que és una matèria aparentment avorrida susciti un major interès entre els estudiants. Així s’expressa també Marta Milian, professora emèrita de Didàctica de la Llengua a la UAB i coautora del llibre L’ensenyament de l’ortografia: “Per si sola és molt avorrida, però l’ortografia lligada a l’expressió per comunicar-te amb un altre no ho és, per exemple, com tampoc no és avorrit fer jocs específics”, constata. Segons el seu parer, la motivació és “essencial”.
Altres aspectes que el document proposa adoptar són l’atenció a la diversitat, l’autoavaluació o la major coordinació del professorat. “S’ha demostrat que l’ensenyament estàndard no solament no fa progressar els qui tenen més necessitats, sinó que avorreix als qui en saben més”, recorda Jordi Balcells, que creu que seria bo adaptar exercicis per a diferents nivells dins la mateixa aula. En aquest sentit també cal tenir en compte que un 86% dels alumnes aprenen ortografia principalment a través de la memòria visual, però hi ha un 11% que ho fa per l’auditiva i la resta (6%) per altres sentits.
L’informe de la Generalitat no distingeix entre llengua catalana i castellana perquè considera que estan interrelacionades. “Els resultats de català i castellà en les proves de competències bàsiques solen evolucionar de manera similar, i els alumnes també solen tenir nivells semblants en una i altra llengua”, justifica Teresa Pijoan, secretaria general de Secundària. El tipus de faltes que es cometen, segons el document, també se solen compartir, i són principalment la mala accentuació -gairebé en la meitat dels casos-, la confusió de grafies i la puntuació defectuosa, és a dir, posar punts i comes de manera desordenada.
El que no aborda el document, tot i que ha estat en el punt de mira en els darrers anys, és el possible empitjorament del nivell ortogràfic a causa de l’ús de sistemes de missatgeria com els SMS o el Whatsapp, en els quals es tendeix a escurçar paraules i frases i a tenir poca cura en els detalls. Segons Balcells, “aquest és un tòpic que no se sosté i que ja ha estat rebatut per informes com el del Consell Nacional d’Investigacions Científiques francès“, que constaten que la bona o mala ortografia no depèn de l’ús d’aquests canals. Balcells considera que no es pot barrejar el llenguatge informal dels SMS amb si s’aprèn bé l’ortografia a classe.
En això hi coincideix Milian, tot i que potser discrepa del departament pel que fa a la importància que es dóna a l’ortografia. “Li donem una rellevància excessiva en relació a altres paràmetres de l’expressió escrita”, considera. En la seva opinió actualment es treballa massa la vessant “superficial” de l’escriptura -caligrafia, puntuació, presentació…- i no tant elements com la coherència o el contingut darrere els textos: “sovint es desvaloritza la idea de que escrivim per a algú, amb alguna intenció”.
La renovació en cinc (còmodes?) estratègies
En la seva presentació al públic, ahir a la seu del departament d’Ensenyament, Balcells va condensar el seu document en cinc estratègies.1. Canviar la metodologia
Es considera fonamental superar els exercisis mecànics i descontextualitzats. Per això, Balcells proposa nombroses activitats que tenen una finalitat més concreta i que són més propers a l’alumne. Destaquen les traduccions (permet comparar semblances entre llengües), les bitàcores (resums i repassos de les faltes de cada alumne al llarg del curs), els dictats (cita multitud de variants del dictat, algunes de col·laboratives), les converses metagràfiques (parlar entre dos alumnes o amb el mestre sobre els errors comesos i resoldre’ls) o la pròpia escriptura (“a escriure s’aprèn escrivint”, resumeix).
2. Atenció a la diversitat
Cal diversificar les activitats per a què els alumnes, que tenen diferents maneres d’aprendre, puguin trobar la que més els convé. El document conclou que es poden distingir quatre nivells de domini de l’ortografia -novell, aprenent, avançat i expert-, i que en la mesura del possible s’hauria de garantir a l’aula que els alumnes aprenguessin en funció de la seva situació en aquesta escala. La personalització en l’educació -en qualsevol àmbit- és considerada un valor.
3. Correcció diversa
Balcells també proposa superar el model de correció tradicional, que sovint consisteix en comptar les faltes i posar una nota. En aquest sentit, considera que hi ha modalitats diverses per fer més significativa la correcció per a l’alumne. Aquí hi entren l’autocorrecció, la correcció per parelles, per petits grups… Que també serveixen per alliberar el mestre de la càrrega d’haver de corregir desenes d’escrits.
4. Avaluació diversa
En la mateixa línia que la correcció, el document també assenyala l’avaluació com un procés clau per a què l’alumne prengui consciència del que està aprenent. I destaca mètodes avaluatius que van des de l’individual fins a l’avaluació en grup o la pròpia autoavaluació.
5. Cooperació entre professors
Com que la majoria d’errades es reprodueixen de manera similar tant en castellà com en català, Balcells considera important establir un diagnòstic, “un acord sobre les errades”, que permeti detectar-les i treballar-les de forma semblant en totes dues llengües. Per a això cal cooperació entre el professorat de les matèries. Com ja s’ha dit anteriorment, el 50% de les faltes són d’accentuació, i la resta principalment de grafies i puntuació.
dilluns, 27 d’octubre del 2014
El secret per millorar el rendiment dels teus alumnes
TROBAT AL BLOG DE LA NATI BERGADÀ
Hi podeu anar AQUÍ
Tots els que tenim relació amb els infants hem comprovat que sovint no saben esperar, no saben estar quiets sense fer res. Són tot moviment i necessiten estar contínuament ocupats. Però arriba un moment que s’apodera d’ells aquest moviment incontrolable i no saben com parar.
Aquest estat d’excitació dificulta que puguin escoltar, jugar amb els companys, gaudir, aprendre…. És necessari que els ensenyis que a vegades cal parar i estar tranquils. En definitiva, han de poder controlar aquest impuls que els fa moure sense sentit. Per aconseguir-ho és molt recomanable utilitzar la relaxació.
Hi ha moltes maneres d’ensenyar als alumnes a relaxar-se i cada mestre ha de trobar la manera que més li agradi. Jo t’explicaré la manera com ho faig amb els meus alumnes.
Si els alumnes entren després del pati o a les tres, sense que els diem res majoritàriament venen esverats i cridant, portant “parte” d’algun problema que han tingut quan han estat al pati. Tots volen explicar alhora el que els ha passat i en un moment tenim una classe que sembla un galliner.
Després d’aquesta gran excitació inicial costa força estona poder resoldre els conflictes i tenir els alumnes calmats per poder començar la classe. A l’escola sempre anem curts de temps i els llibres i les exigències de complir uns temaris ens apreten, però tot i així val la pena dedicar cinc minuts a la relaxació si vols que la classe funcioni.
– A nivell personal: que l’alumne pugui parar cinc minuts i reflexionar sobre el que ha passat al pati. Tenir un moment per pensar en el que ha fet o en el que li han fet. Tenir temps per pair un disgust o per gestionar el sentiment de ràbia. La relaxació és una eina que els ensenya a autocontrolar-se i gestionar les seves emocions. Els ensenya a parar, a pensar i reflexionar sobre el que els envolta.
– A nivell de relacions socials: la relaxació afavoreix bones relacions entre els alumnes i és crea un bon clima d’aula. Un clima pacífic en el que es gestionen els conflictes i es parla dels problemes que van sorgint el dia a dia. Després de la relaxació les converses que sorgeixen entre els alumnes són molt interessants i es parlen amb respecte i serenor.
– A nivell acadèmic: és evident que rendirà molt més un alumne tranquil, estable, serè, relaxat… que un alumne enrabiat, suat i excitat. La seva predisposició per treballar és molt millor i són capaços d’estar més atents.
– A nivell d’hàbits de treball: afavoreix que seguin millor a la cadira i que tinguin la taula recollida amb tot el material guardat. També els ensenya a saber esperar, saber estar en silenci, saber escolar i saber respectar les normes d’aula que són grans reptes que tenim amb els alumnes d’avui en dia.
Com comentava anteriorment en un primer moment els alumnes busquen complicitat amb els amics per fer broma. Els primers dies és normal perquè encara no han vist els avantatges de la relaxació i no s’ho prenen seriosament. A mesura que apliques el mètode metòdicament ells es van acostumant a aquest hàbit i cada vegada els agrada més. Els alumnes agraeixen poder parar un moment però necessiten la nostra ajuda per fer-ho.
Al cap d’un o dos mesos ja tenen l’hàbit adquirit i quan entren del pati directament seuen i fan silenci. Els cinc minuts no cal que els contis estrictament, hi ha dies que veuràs que estan més excitats i necessiten més estona per poder-se relaxar i n’hi ha d’altres que amb quatre minuts serà suficient.
Quan tinguin l’hàbit adquirit descobriràs que et pot ser útil en més d’una ocasió. És un mètode que et permet tenir els infants tranquils i poder gaudir d’una aula en la que es pot parlar i conversar amb serenor.
El fet d’ensenyar als teus alumnes a parar, a fer silenci, a saber escoltar, a saber esperar, a pensar…. propicia també que els alumnes puguin parlar més. Implícitament els estàs ensenyant a saber escoltar els companys, a esperar el torn de conversa, a pensar sobre el que parlen els altres, a resoldre els conflictes parlant i un llarg excètere d’altres beneficis que només descobriràs si ho proves.
T’animo a fer relaxació amb els teus alumnes i que expliquis com t’ha anat als comentaris. Si apliques algun mètode diferent també el pots explicar que segur que serà molt interessant.
Hi podeu anar AQUÍ
Tots els que tenim relació amb els infants hem comprovat que sovint no saben esperar, no saben estar quiets sense fer res. Són tot moviment i necessiten estar contínuament ocupats. Però arriba un moment que s’apodera d’ells aquest moviment incontrolable i no saben com parar.
Aquest estat d’excitació dificulta que puguin escoltar, jugar amb els companys, gaudir, aprendre…. És necessari que els ensenyis que a vegades cal parar i estar tranquils. En definitiva, han de poder controlar aquest impuls que els fa moure sense sentit. Per aconseguir-ho és molt recomanable utilitzar la relaxació.
Hi ha moltes maneres d’ensenyar als alumnes a relaxar-se i cada mestre ha de trobar la manera que més li agradi. Jo t’explicaré la manera com ho faig amb els meus alumnes.
Quan pots fer la relaxació?
Per mi els moments en els que els alumnes estan més esverats i és més important fer relaxació és la tornada després del pati i l’entrada a les tres després de dinar. En aquests dos moments els alumnes entren a les aules després de gaudir d’una estona de lleure en la que han corregut i suat.Si els alumnes entren després del pati o a les tres, sense que els diem res majoritàriament venen esverats i cridant, portant “parte” d’algun problema que han tingut quan han estat al pati. Tots volen explicar alhora el que els ha passat i en un moment tenim una classe que sembla un galliner.
Després d’aquesta gran excitació inicial costa força estona poder resoldre els conflictes i tenir els alumnes calmats per poder començar la classe. A l’escola sempre anem curts de temps i els llibres i les exigències de complir uns temaris ens apreten, però tot i així val la pena dedicar cinc minuts a la relaxació si vols que la classe funcioni.
Com pots fer la relaxació?
Pots aplicar la relaxació a l’aula acordar amb els alumnes que a la tornada del pati i després del menjador hi haurà música tranquil·la i caldrà estar cinc minuts relaxats. Aspectes a tenir en compte:- Al principi, perquè els alumnes adquireixin l’hàbit, recomano fer servir la mateixa música perquè relacionin que quan hi ha música cal fer silenci i relaxar-se. La música cal que sigui tranquil·la i que t’agradi ja que la faràs servir durant força temps.
- El primer que cal fer és ensenyar als alumnes com ho han de fer perquè mica a mica vagin adquirint l’hàbit. Els primers dies recomano que el mestre estigui a la porta rebent els alumnes i ja des de l’entrada els recordi que cal estar tranquils i amb silenci. Si hi ha alumnes que venen molt suats i acalorats és recomanable que vagin al lavabo a rentar-se la cara i refrescar-se una mica.
- Cal ser constant i metòdic per poder tenir una aula relaxada. Els alumnes han d’entrar a la classe a poc a poc i amb silenci. Cal que seguin al seu lloc i és recomanable que tombin el cap sobre els brassos per poder descansar una mica tot escoltant la música. Els primer dies els alumnes es fan mirades entre ells i busquen la complicitat dels amics per fer bromes. Encara no han descobert els avantatges de fer relaxació així que cal ser pacient i donar-los temps.
- Es poden aplicar diferents mètodes per completar la relaxació tenint en compte l’edat dels infants. Cada dia dos o tres nens poden ser els ajudants i fan massatges als companys amb una pilota, amb les mans, amb un ninot de peluix… El fet d’agafar aquests ajudants va molt bé perquè els alumnes es motivin. Cal que tots els nens puguin fer d’ajudants i en finalitzar una ronda pots canviar de mètode.
Quines millores obtindràs?
Invertint cinc minuts fent relaxació aconseguim millores molt significatives. Les podem veure en diferents vessants:– A nivell personal: que l’alumne pugui parar cinc minuts i reflexionar sobre el que ha passat al pati. Tenir un moment per pensar en el que ha fet o en el que li han fet. Tenir temps per pair un disgust o per gestionar el sentiment de ràbia. La relaxació és una eina que els ensenya a autocontrolar-se i gestionar les seves emocions. Els ensenya a parar, a pensar i reflexionar sobre el que els envolta.
– A nivell de relacions socials: la relaxació afavoreix bones relacions entre els alumnes i és crea un bon clima d’aula. Un clima pacífic en el que es gestionen els conflictes i es parla dels problemes que van sorgint el dia a dia. Després de la relaxació les converses que sorgeixen entre els alumnes són molt interessants i es parlen amb respecte i serenor.
– A nivell acadèmic: és evident que rendirà molt més un alumne tranquil, estable, serè, relaxat… que un alumne enrabiat, suat i excitat. La seva predisposició per treballar és molt millor i són capaços d’estar més atents.
– A nivell d’hàbits de treball: afavoreix que seguin millor a la cadira i que tinguin la taula recollida amb tot el material guardat. També els ensenya a saber esperar, saber estar en silenci, saber escolar i saber respectar les normes d’aula que són grans reptes que tenim amb els alumnes d’avui en dia.
Com reaccionen els infants?
Com comentava anteriorment en un primer moment els alumnes busquen complicitat amb els amics per fer broma. Els primers dies és normal perquè encara no han vist els avantatges de la relaxació i no s’ho prenen seriosament. A mesura que apliques el mètode metòdicament ells es van acostumant a aquest hàbit i cada vegada els agrada més. Els alumnes agraeixen poder parar un moment però necessiten la nostra ajuda per fer-ho.
Al cap d’un o dos mesos ja tenen l’hàbit adquirit i quan entren del pati directament seuen i fan silenci. Els cinc minuts no cal que els contis estrictament, hi ha dies que veuràs que estan més excitats i necessiten més estona per poder-se relaxar i n’hi ha d’altres que amb quatre minuts serà suficient.
Quan tinguin l’hàbit adquirit descobriràs que et pot ser útil en més d’una ocasió. És un mètode que et permet tenir els infants tranquils i poder gaudir d’una aula en la que es pot parlar i conversar amb serenor.
Recomanacions.
Aquestes són algunes recomanacions pràctiques per treballar la relaxació a l’aula:- Sigues molt constant. Els alumnes per adquirir un hàbit necessiten veure que és una rutina que es fa cada dia. Ells se la fan seva i tenen molt clar què és el que han de fer i què és el que s’espera d’ells.
- Explica des del primer dia què és la relaxació i perquè la fem. No els hem d’imposar que facin relaxació sinó que els hem de convèncer que la relaxació els anirà molt bé.
- Fes la relaxació amb ells. D’aquesta manera evitarem que s’esverin fent-se bromes i no els despistarem amb el nostre moviment per la classe. De fet, aquest moment de parar a nosaltres també ens va molt bé i ens permet iniciar la classe més relaxats.
- Tingues la classe ordenada i ventilada. Has de propiciar un ambient adequat perquè els alumnes es puguin relaxar. És important que quan entrin a la classe ja soni la música de relaxació i cal vigilar que soni en un volum adequat. Ni massa forta que dificulti la relaxació ni massa fluixa que els impedeixi sentir-la.
- Felicita als alumnes si fan la relaxació correctament. És important que felicitis als alumnes si fan bé la relaxació, sobretot al principi. Que vegin que valores l’esforç que fan per relaxar-se. El reforç positiu és molt bo per treballar amb els alumnes.
Conclusions.
La relaxació afavoreix molt positivament el desenvolupament dels infants, gràcies a ella pots aconseguir una aula serena que afavoreix la convivència entre els alumnes. Són cinc minuts molt i molt ben invertits que t’aportaran molts beneficis.El fet d’ensenyar als teus alumnes a parar, a fer silenci, a saber escoltar, a saber esperar, a pensar…. propicia també que els alumnes puguin parlar més. Implícitament els estàs ensenyant a saber escoltar els companys, a esperar el torn de conversa, a pensar sobre el que parlen els altres, a resoldre els conflictes parlant i un llarg excètere d’altres beneficis que només descobriràs si ho proves.
T’animo a fer relaxació amb els teus alumnes i que expliquis com t’ha anat als comentaris. Si apliques algun mètode diferent també el pots explicar que segur que serà molt interessant.
diumenge, 19 d’octubre del 2014
Còmic sexisme
Rasenth, el artista que hizo este comic quiere dejar las cosas claras sobre el sexismo.
El joven de 25 años que reside en Japón, a través de su arte nos muestra que el sexismo es doloroso para todos y nos recuerda que sólo podemos superarlo si trabajamos todos juntos.
Rasenth creó este comic luego de que el estudiante Elliot Rodger matara a seis personas y dejara a 13 heridas en represalia a aquellas mujeres que habían rechazado sus acercamientos románticos. La actitud de Rodger hacia las mujeres sacó a la luz una cultura misógina de culpar a las mujeres por la infelicidad de los hombres -cuando puede ser que el sexismo sea el verdadero culpable.
“Solo quiero que la gente se de cuenta que el doble estándar inconsciente que estamos llevando nos está haciendo daño a nosotros mismos y al resto”, afirmó Rasenth.
Echa una mirada al increíble comic que originalmente estaba en inglés y hemos traducido a castellano:
divendres, 17 d’octubre del 2014
L'educació a Finlàndia
Article trobat a El Tiempo
http://app.eltiempo.com/estilo-de-vida/educacion/modelo-de-educacion-de-finlandia-uno-de-los-mejores-del-mundo/14678295
EDUCACIÓN
Finlandia: viaje por uno de los mejores sistemas educativos del mundo
EL TIEMPO
Escuela primaria Koulumestarin, en la ciudad de Espoo, área metropolitana de Helsinki.
Tienen pocas horas de clase y casi no hacen tareas, pero arrasan en las temidas pruebas Pisa.
Por: CLAUDIA GUZMÁN V.
4:07 am | 14 de Octubre del 2014
Si un niño quisiera escapar de la escuela, tal vez se preguntaría: ¿Qué tan larga debe ser la escalera que necesito apoyar en ese muro de tres metros que me separa del exterior? Esa interrogante se la hacen todos los finlandeses en algún momento. Y no es porque planeen dejar el lugar donde comparten con sus amigos desde los 7 años de edad, donde pasan apenas unas cinco horas al día, donde no les dejan tareas para la casa y donde no les cobran por estudiar ni por comer.
No. Ellos se harán esa pregunta –jugando con triángulos y cuadrados de papel de colores– porque un profesor les pedirá imaginar lo inimaginable y, de paso, llegar por ellos mismos a lo que Pitágoras declaró 22 siglos atrás. Calcular la hipotenusa de un triángulo rectángulo es algo que los niños finlandeses, beneficiarios del mejor sistema de educación del mundo, saben hacer y no recitar. Es algo que tuvieron que descubrir y no memorizar.
El mundo entero se ha empeñado en entender el sentido que se le da al aprendizaje en Finlandia desde que la primera prueba Pisa, aplicada en el 2000 por la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (Ocde), demostró que ese país nórdico, de apenas cinco millones de habitantes, tenía el mejor sistema educativo.
Pisa, el Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos (sigla en inglés), se aplica actualmente en 65 países para evaluar las competencias de las personas de 15 años en las áreas de lenguaje, matemática y ciencias. El sentido del examen no es medir conocimientos específicos, sino qué tan preparados para la vida adulta están los jóvenes; en otras palabras, cómo aplican lo que han aprendido en las escuelas hasta esa edad.
“Todo el mundo cree que tiene el mejor sistema hasta que decide comparar. Y lo que sucedió con Finlandia fue una sorpresa para ellos también. No sabemos exactamente cuál es la variable que lleva al éxito de un sistema educacional, porque no hay una fórmula mágica, pero el caso finlandés es perfecto para ver que la conjunción de muchas variables únicas puede llevar a algo asombroso”, comenta desde París el analista Pablo Zoido, de Pisa.
El experto de la Ocde, organización que agrupa a las economías más desarrolladas del mundo, destaca en primer lugar que el modelo finlandés es muy inclusivo, pues no existe la selección de estudiantes. Más del 90 por ciento de las escuelas son públicas y dependen de los municipios, de manera que los niños se matriculan –por ley– en la que tienen más cerca de su casa, reflejando también la escasa segregación social del país. Que el hijo de un doctor estudia junto al hijo de un albañil es un leitmotiv educacional.
La República de Finlandia, al noreste de Europa, es uno de los paises con mejores índices de calidad de vida y crecimiento económico.
Otro factor muy propio de Finlandia es que se retrasa el inicio de la escolaridad básica hasta los 7 años. Según los estudios cognitivos realizados a los niños, solo en ese momento del desarrollo de los niños es adecuado comenzar a leer.
“La tendencia mundial es que la escolarización comience cada vez más temprano –dice el especialista de la Ocde–, pero Finlandia ya es un caso real de estudio solo por retrasarla”.
En la educación preescolar, que dura obligatoriamente un año y que se imparte en jardines infantiles o en la casa de educadores certificados, solo se realiza estimulación temprana de la socialización. En Finlandia nadie busca tener niños genios para presumir ante los amigos o para postularlos a un colegio de élite, porque no hay.
“Se respeta mucho el ritmo de cada niño. Para nosotros es muy importante la atención especial de los niños que requieren más ayuda. También tenemos niños hiperquinéticos (hiperactivos) o con déficit de atención, pero no los obligamos a tomar clases separadas", asegura Emilia Ahenjarvi, académica finlandesa.
Tenemos un equipo de apoyo que trabaja con ellos dentro de la misma clase, desde muy temprana edad. Por eso, nunca un niño repetirá el curso, lo que afectaría su autoestima. A lo sumo cursará un último año de escolaridad básica -un décimo año, pues el ciclo dura hasta el noveno- antes de ir a la secundaria”, apunta Emilia Ahvenjärvi, académica finlandesa que visitó Chile a petición de la Embajada de su país.
Necesidad = oportunidad
El modelo finlandés fue reformado a comienzos de los 70, luego de casi una década de debate parlamentario sobre qué tipo de educación se necesitaba. En los años 50, Finlandia estaba diezmada por las consecuencias de la Segunda Guerra Mundial, y su economía básicamente agraria tenía como eje la explotación forestal. Se requerían nuevas competencias y el acuerdo fue dárselas a toda la población, no a los más ricos ni a los mejores.
Hoy, el país no solo figura como uno de los mejor educados, sino que también acumula envidiables índices en felicidad, competitividad e innovación.
Tony Wagner, doctor en educación y profesor residente del Laboratorio de Innovación de Harvard, se sintió atraído hace un par de años por el exitoso sistema y viajó a realizar el premiado documental El fenómeno finlandés. Durante dos semanas visitó escuelas, participó en clases, se entrevistó con autoridades, niños, profesores y padres, y vio sobre el terreno otra de las claves del milagro local: la importancia que se le da al profesor.
Ser maestro en Finlandia es más difícil que convertirse en ingeniero o doctor. Solo uno de cada diez aspirantes a estudiar pedagogía logran ingresar, y quienes quieren ejercer la profesión necesitan como mínimo tener un grado de magíster en educación. Nadie se hace rico siendo profesor, pero las brechas salariales son mínimas en ese país, donde la mitad de los egresados opta por una educación técnica y no profesional.
“Finlandia cambió su educación no a partir de una crisis por los bajos resultados en pruebas internacionales, sino por una necesidad real –destaca Wagner–. Y cuando un país acuerda poner la educación en primer lugar hay que tomar medidas, como cerrar el 80 por ciento de las escuelas de pedagogía y dejarlas solo en las universidades de élite. Así te aseguras de que solo los mejores lleguen a ser profesores y de que, dada su formación intelectual, no requieran de un proceso externo de evaluación”.
En Finlandia, destacan todos, no existe un sistema estatal de evaluación docente. Cada profesor está constantemente investigando y auditando su propio desempeño, sin necesidad de que lo controle una autoridad más allá de su propia comunidad escolar. Además, el currículo nacional de materias es –en palabras del experto de Harvard– “absurdamente” pequeño, y cada escuela tiene libertad para adoptar uno complementario, con énfasis en las artes, la tecnología o las lenguas. La metodología también está abierta a la innovación.
Marleen Westermeyer, chilena de 21 años y estudiante de Pedagogía en la Universidad de la Frontera, tuvo la oportunidad de pasar un semestre allá gracias a una beca del Ministerio de Educación finlandés. “Lo primero que llama la atención es que todos los niños y el profesor se quitan los zapatos. En otras palabras, el aula es un espacio donde no hay ni siquiera la represión simbólica de usar calzado. Tampoco se usa uniforme, el pelo puede ser largo en los hombres o de colores en las niñas, y las uñas pintadas dan igual”, comenta ella.
Ser maestro en Finlandia es más difícil que convertirse en ingeniero o doctor. Solo uno de cada diez aspirantes a estudiar pedagogía logran ingresar.
“Recuerdo una clase de literatura, de sexto, donde hablaban de Aleksis Kivi, autor de Los siete hermanos, el libro más importante del país. La lección consistió en pasar el video de una representación teatral de esa obra, ¡protagonizada por el profesor cuando era estudiante! Ese es el tipo de cosas que un alumno no olvida jamás”, sentencia Westermeyer.
Finlandia es uno de los países con los salones más bulliciosos del mundo y donde la palabra está menos tiempo a cargo del profesor. La estudiante chilena, que pudo ver eso, destaca además que los contenidos se trabajan como “proyectos” más que como clases lectivas, dejando tiempo al profesor para que trabaje con los rezagados, y que en el desarrollo de esos proyectos se valora la integración de diversos recursos, la cooperación y la originalidad. Por ejemplo, después de la exhibición del video donde el profesor se exponía sin pudor ante sus alumnos vino el encargo de hacer una pequeña película sobre otro libro que debían leer.
Westermeyer también recuerda que cuando se trataba de materias técnicas, como artes manuales, el nivel de los niños de 12 años era revelador. “Manejaban máquinas Bosch para trabajar la madera sin problemas, sin miedo y con total responsabilidad. Tienen la madurez para responder a la confianza que se les da”, cuenta.
“Quizás nuestro secreto es la confianza –concede la académica Emilia Ahvenjärvi–. Confiamos en que la escuela más próxima a nuestra casa será buena, en que el profesor sabrá enseñar y en que el niño aprenderá. Es una particularidad de nuestra sociedad que recién descubrimos hace un par de años, después de tratar de responder tantas veces a las preguntas sobre el secreto de nuestra educación. Yo he visto que en otros países eso no se da. Siempre hay desconfianza, necesidad de hacer rankings, de segregar, de hacer más pruebas para saber qué alumno es mejor, qué profesor es mejor, qué escuela es mejor. Las pruebas segregan y no son la solución”.
El sistema de evaluación es otra de las particularidades del esquema finlandés. Los objetivos de aprendizaje no se miden por las materias aprendidas, sino por la constante interacción de esos contenidos con otros aspectos, como la socialización o la resolución de problemas. De hecho, las pruebas formales de materias específicas suelen iniciarse recién en el quinto año de educación básica.
“Allá todo es peculiar: los niños empiezan la escuela un año más tarde, tienen jornadas más cortas, el año escolar es más breve y dejan apenas el 10 por ciento de las tareas para el hogar. Aún así, sus marcadores son los más altos . Y, además, tienen más tiempo para jugar y hacer actividades extraescolares, algo que, como muestran las investigaciones, es casi tan importante para el desarrollo como la educación formal”, destaca Wagner, coautor de El fenómeno finlandés.
Este experto se ha transformado en uno de los mayores críticos del sistema estadounidense, basado en tratar de obtener buenos resultados en las mismas pruebas donde Finlandia se destacó sin proponérselo. “Seguimos creyendo que incrementar los puntajes en las pruebas mejorará el desempeño de un país. Y el problema es que esos resultados no nos dicen absolutamente nada sobre el mundo del trabajo o la capacidad de los ciudadanos para adaptarse al siglo XXI –afirma–. En segundo lugar, como profesores hacemos apuestas tan altas por esas pruebas que estamos pervirtiendo los incentivos de nuestro sistema educativo. ¿Por qué? Porque realmente hay un solo currículo en nuestra escuela: la preparación de las pruebas. En Estados Unidos estamos muy equivocados, y lo peor es que casi todo el mundo nos está siguiendo”.
La Ocde, creadora de las pruebas Pisa, también tiene claro que la evaluación debe cambiar. De hecho, el test que se aplica cada tres años viene aplicando categorías nuevas, como una enfocada a medir el grado de felicidad y otra sobre la resolución de problemas en forma creativa.
En el caso de Colombia, los estudiantes de colegios del país obtuvieron el último lugar en los nuevos resultados de pruebas Pisa. El bajo rendimiento tiene una relación directa con el entorno socio-económico de los jóvenes. (Vea la noticia aquí)
La inmigración, un desafío
Mientras tanto, los profesores finlandeses siguen liderando un constante proceso de autocuestionamiento e innovación. “Tenemos nuevos desafíos, como integrar a la inmigración –dice Emilia Ahvenjärvi–. Debemos capacitar al profesorado para esa realidad, y por eso es importante estrechar lazos con el resto del mundo. Hoy, el intercambio en educación es para nosotros un sector económico más”.
En Finlandia no se preguntan demasiado sobre los índices internacionales que los revelaron al mundo en el 2000, pero que en el 2012 los sacaron de los primeros puestos del ranking Pisa, cediendo espacio a naciones asiáticas. En el país escandinavo están ocupados planteándose objetivos que todavía no tienen medición.
“Todos los que trabajamos en educación sabemos que las pruebas se pueden trucar, preparar. Y eso es lo que pasa en Corea o Singapur. He visto a los niños pasar diez horas al día preparando un test internacional. Eso no es educación”, critica Wagner.
Él, que ha recorrido el mundo para atestiguar las fortalezas de los diferentes sistemas de enseñanza y que es toda una autoridad de la prestigiosa Universidad de Harvard, confiesa entre risas culpables: “Yo no me sé el Teorema de Pitágoras, porque nunca nadie me dijo para qué podía servirme. Lo que Finlandia entendió antes que nadie es que la era del conocimiento se acabó. Ya no tiene valor saber más que la persona que tienes al lado, porque esa persona puede ‘googlear’. Vivimos en la era de la innovación, en la que hay que saber aplicar lo que se sabe. Eso es lo que lleva a aprender”.
CLAUDIA GUZMÁN V.
El Mercurio (Chile)
divendres, 29 d’agost del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)