Aquesta setmana farà un any que vaig perdre el meu fill.  Farà un any que el vaig parir i que  va morir.  Ha sigut un any de merda a nivell personal.  Quan vius una cosa així,  tot tontrolla.

Què ens passa quan patim una situació tant forta?

Culpa,  ràbia,  impotència,  frustració,  un punt de bogeria.  I molt dolor.  Un dolor agut i punxant.  Un dolor que no marxa.

Ara han passat uns mesos,  i emmig un altre Oriol que no va voler quedar-se. Era petit.

Què difícil és fan les relacions,  amb la parella,  amb els amics,  amb els pares,  quan tu no pots respirar. Quan t'has mort tu també una mica. Quan no hi ha coses.  Quan no tens a qui plorar.
Què fàcil és que els altres no estiguin a l'alçada..  Perquè l'alçada és tant elevada que no es pot compartir.

I la vida segueix igual,  però tu ja no ets mai més la mateixa. 

Encara  sento cada dia el dolor.  Encara estic enrabiada,  encara em sento una mica culpable.  Poc a poc em torno a situar en la vida,  quina sort he tingut amb la feina,  m'hi ha ajudat molt. Poc a poc ric una mica més.  Estic més segura.  Tinc més ganes de viure.  Què bé m'ha anat el Patchwork,  feines mecàniques,  obsessives,  creatives.

Ara m'haig de recompondre. I després ja veuré que faig amb la resta de la meva vida.

Ha passat un any...